dimarts, 27 d’agost de 2013

Teixint matalassos emocionals

Comença un nou curs en uns dies...i en dues setmanes reprenem el Grup de Dol amb la terapeuta Sara Jort...

Amb ganes de saber els processos de les amigues i amics que hi formen part...i compartir els estats actuals


Perquè conec moltes Mataharis....

Ahir em vam sorprendre estes línies

http://naceunadoula.blogspot.com.es/2013/08/matharis.html

dilluns, 22 de juliol de 2013

Ens vam dir adeu, ara fa un any


Fa dies que el nerviosisme, la sensació estranya de veure't accelerada es combina amb una necessitat de seguint fent vida, trobades, gaudir de l'estiu, les amistats, el camp, la dansa i la música...

Hi ha estones que els records clavats a dins del cos et sorprenen i sabem que no cal amagar ni dissimular...benvinguts siguen els records amb el seu dolor...venen, passen i marxen...fan menys mal que abans, molts menys, però hi són...formen part del que he viscut...

Fa un any que Dolça ja no hi era amb mi...i els records d'aquells dies del Juliol passat em fan pendre consciència dels aprenentatges de la vida, de la cruesa i dolor que hi porta i també del que tinc, del que puc gaudir, del que sóc, de la meua energia i de la importància de mirar el sol i la lluna...mirar com corre l'aigua séquia avall i de com trenquen les ones a la vora de la mar.

És per això que el dolor inevitable d'estos dies es barreja amb la necessitat de seguir, de tirar endavant, de gaudir...

L'atmetler creix i a sota d'ell unes immenses mares carabasseres es fan grans i presenten unes caranbasses que estic ben segura que seran ben DOLCES!!!!

Allà hem anat, amb una pregària, un desig, un record...amb una bonica tela que porta el seu nom...


dijous, 27 de juny de 2013

rituals d'aniversari

El dolor i la tristesa de fa unes setmanes quan tot començava per records de "hui fa un any que..." ha anat evolucionant....sabem que el dol no és lineal sinó circular i que l'espiral ens va conduint

Passem per estats i hi tornem a passar, de manera diferent, amb més o menys intensitat, però hi tornem

Ara que s'acosta el primer any des que Dolça va marxar, se'm posa la pell de gallina quan sóc conscinet del temps que ha passat...i ara, que sóc conscient d'això, necessite dedicar-li un moment especial!!!

Quedar atrapada en el dol és una cosa que em preocupa...però gràcies a compartir el dolor i l'amor per les criatures perdudes amb altres mares i pares, sé que les dates importen i que deixen una petjada a l'ànima que no es poden esborrar...

És per això que enguany, quan estic a puntet de fer els 40 anys, el cos em demana recollir-me i dedicar-li, des del fons del meu cor, un detall especial a Dolça, la meua primera filla quan s'acosta el primer any de la seua pèrdua...

Vinc pensant en la necessitat de compartir amb família i amics, de TRENCAR EL SILENCI que acompanya les pèrdues gestacionals i reafirmar el seu nom com a integrant de la família de la qual forma part...molta energia tot plegat, però sense forçar, deixant que fluisca...mirarem a vore que ens demana el cor, la panxa i l'ànima....

Tot plegat...per deixar-vos una pàgina que em té atrapada...és d'una mare australiana que fa uns preciosos rituals, des de la voreta de la mar, potser per això, em té tan atrapada!!!!

http://carlymarieprojectheal.com/2013/06/august-19th-day-of-hope-the-prayer-flag-project.html

Seguim!!!!


dilluns, 20 de maig de 2013

fa un any que...

M'he sorprès amb somnis que em transporten 12 mesos enrere...com si d'una pel·lícula es tractés, m'ha sorprès la claretat dels fotogrames: escenes, moments, vestuaris, comentaris, mirades...com es possible que recorde tants detalls? ahi estan tots i cadascun, aspectes minúsculs, pràcticament difícils d'apreciar per qualsevol però gravats en la memòria més interna...

I he necessitat passejar pels paisatges que m'acompanyavem fa uns mesos...



 La tristesa es torna a fer present...no la puc deixar de banda però no la puc amagar...hi és


Mire l'horitzó i demane a les ones energia i força, esma i ànim per seguir


un caminet de petxines se'm presenten a la voreta de la mar, on ja camine descalça i seguisc, guiada només que per la meua intuició...i em deixe anar, petxines avant...per la voreta de la mar...




dilluns, 6 de maig de 2013

perquè jo també he sigut mare....

És dissabte i a tot arreu, des de fa dies, s'anuncien tot tipus de productes per celebrar el dia de la mare....fa dies que veig els cartells, les ofertes, els diversos productes que es venen...i la cosa no va amb mi, la veritat!!!!

Els missatges, dissabte, vespra del dia de la mare són més repetitius, agressius, constants...i finalment decidisc comprar-li unes roses a la meua mare...fa molts anys que no li regale res...

Finalment, els missatges tan insistents i una setmaneta atapeïda de feina, reunions i cursos em provoquen un cert cansanci i esgotament i el meu cos i el meu cap em demanen calma i descans...

Així passe les primeres hores del primer dia de la mare, des que vaig ser mare per uns mesos només...

Respirar l'absència, respirar el record, respirar la tristor i dolor viscut...

Finalment, el passeig pel camp i la visita a l'atmetler que recorda tot allò viscut...


Mirava l'atmetler i recordava el recorregut fet fins ara...el procés de dol i de sanació...el camí personal més important viscut fins ara...

Quina va ser la meua (nostra) sorpresa quan vam vore el nouer, l'arbre que va plantar Carles i que fins ara no havia brotat, amb els primers brots fóra, les primeres fulles i els primers colors....






Feia setmanes que esperàvem la florida i arrencada d'este arbre, confiavem amb ell però es feia esperar massa...

Entre l'atmetler que vaig plantar jo i el nouer que va plantar carles...feia setmanes que havíem plantat unes llavors de carabassa...i quina va ser la nostra sorpresa doble, quan vam vore que a diferència de la resta del camp, en este espai, justament les llavors eixien de terra i la planta tot just es començava a formar...quina explosió de vida en un raconet!!!!





Esta és sens dubte la meua foto de família d'un dia qualsevol, d'un dia de la mare, perquè jo també ho he sigut, de mare!!!

 


dissabte, 27 d’abril de 2013

Quina dolça alegria la dels atmetlers en flor




Passen i passen els dies...i de cop han passat 9 mesos des que marxares i més d'un any des que arribares...si, la partida sempre és trista i dolorosa i deixa una ferida ben endins...hui però tinc ganes de recordar-te dolçament

Arribares de sobte, molt aviat i de seguida em vares fer senyals i senyals...com d'insistent et mostrares des de l'inici...com ta mare, tat? apassionada, apressurada, de vegades nerviosa i amb preses i deixant petjada...

La primera imatge tan sols un puntet, la segona imatge tan sols una boleta i la tercera imatge, la més divertida de totes, amb els braços amunt i sense parar de moure't...amb energia, en marxa, amb ganes...com ta mare, tat?

Hui no puc evitar comparar-nos....potser projecte en tu allò que sóc, allò que voldria ser, allò que m'agrada...però el fet és que ens semblem...i això és inevitable!!!

He escrit el teu nom en la sorra, a la voreta de la mar...per on passejarem i passejarem, dies i dies, ara fa un any...t'agrada, tat? 

I de regal, un màgic arc de sant martí...que sempre em regales...



T'estime!!!!